Concert de Primavera – Banda Simfònica de la SFA

20-05-2022 | 20:30 h | Palau Altea

Concert de Primavera
Banda Simfònica de la SFA.
Director: Rafael M. Garrigós García.

Amb la interpretació de diverses transcripcions d’obres (Tchaikovski, Rossini o el valencià Serrano) en la primera part, i una genial selecció d’obres originals per a banda en la segona part.

Entrada lliure limitada a l’aforament.

Programa

Primera part

*Nimrod (varicions enigma). Elgar/A. Reed.

“Per la pau en temps de guerra”, amb text de Joan Borja

*El Barbero de Sevilla. Rossini/F. Cesarini.

*El Príncipe Carnaval. Serrano.

Segona part

*Divertimento             Ira Hearshen

1.-Ragtime

2.-Blues

3.-Mambo loco

4.-Susan’s Song

5.-March of the Little People

*Symphonic Dances             Yosuke Fukuda

1.-Renaissance Dances

2.-Tango

3.-Hoedown

4.-Spirituals Bon-Odori-Uta

5.-Belly Dance

Notes al programa

*Nimrod (varicions enigma)  Elgar/A. Reed.

Sir Edward Elgar, el més destacat compositor britànic des dels temps de Händel i Purcell, es trobava un dia qualsevol de l’estiu de 1898 improvisant al piano a la seua casa, absort i distret, quan, de sobte, un tema va atraure l’atenció de la seua esposa qui, respectuosa i moderada, va sol·licitar que el repetira, al que Edward va accedir gustós. Animat per l’interés del seu cònjuge, Edward no sols va repetir el tema sinó que va realitzar variacions sobre ell durant llarga estona, després de la qual cosa va decidir que el material podia ser aprofitat per a realitzar una sèrie de retrats musicals dels seus amics, els qui haurien d’endevinar la variació que els retratava, perquè Sir Edward, entre les seues moltes aficions comptava a més la de ser amant de les endevinalles.

Variacions Enigma. Així va nàixer una de les obres mestres d’Edward William Elgar, nascut en 1857 en Broadhead, Anglaterra, nomenat cavaller en 1904, i mort a Worcester en 1934. Coneguda popularment com a Variacions Enigma, les Variacions sobre un tema original per a orquestra Opus 36 estan conformades per catorze variacions sobre un tema que roman amagat –en paraules d’Elgar, “que mai es toca”–, i de les quals la variació novena és la joia del grup.

Elgar la va titular “Nimrod”, en referència a un patriarca de l’Antic Testament descrit com “un valent caçador en presència del Senyor”, perquè se suposa que la variació IX retrata a Augustus J. Jaeger, íntim amic d’Elgar el cognom en alemany del qual significa “caçador”, i qui fora un permanent crític i referent espiritual de l’autor en els moments difícils, que certament els va tindre.

Sense anar més lluny, la crítica va rebre les Variacions… amb una certa estupefacció, perquè malgrat la fascinació que provocava la refinada orquestració, alhora va quedar perplexa davant un contingut programàtic considerat poc seriós –retrats musicals d’amistats del compositor. No obstant això, uns anys després l’obra era presentada amb èxit a Sant Petersburg provocant l’admiració de Glazunov i Rimski-Kórsakov. En 1910 va tindre la seua estrena a Nova York sota la conducció de Gustav Mahler.

Compta la llegenda que mentre era presa d’un estat depressiu, Elgar va rebre la visita del seu amic Jaeger qui en veure’l en aqueixes condicions li va recordar tots els turments pels quals havia passat Beethoven, acabant la seua arenga amb una inflamada entonació de l’adagi de la Sonata Patètica. Elgar agrairà el gest en la seua composició “citant” els primers compassos de l’adagi en la variació IX, “Nimrod”.

En aquesta ocasió, la Banda Simfònica de la Stat. Filharmònica Alteanense realitza un xicotet homenatge al poble ucraïnés amb la interpretació d’aquesta obra, amb un text inèdit i original de Joan Borja “Per la pau en temps de guerra”.

El Barbero de Sevilla          G. Rossini/F. Cesarini

El Barbero de Sevilla (títol original en italià, Il barbiere di Siviglia) és una òpera bufa en dos actes amb música de Gioachino Rossini i llibret en italià de Cesare Sterbini, basat en la comèdia del mateix nom (1775) de Pierre-Augustin de Beaumarchais. L’estrena, sota el títol Almaviva, o la precaució inútil, va tindre lloc el 20 de febrer de 1816, en el Teatre Argentina de Roma.

La trama relata les peripècies d’una parella d’enamorats integrada pel comte d’Almaviva i la jove òrfena Rosina. Bartolo, preceptor de la xica, també la pretén malgrat la diferència d’edat. Per a evitar-ho, la parella es val de l’ajuda del barber Fígaro, qui mitjançant embolics enganya a Bartolo i aconsegueix unir en matrimoni als enamorats.​

El Barbero de Sevilla de Rossini ha demostrat ser una de les grans obres mestres de la comèdia dins de la música, i ha sigut descrita com l’òpera bufa de totes les òperes bufes. Fins i tot després de dos-cents anys, la seua popularitat en l’escena de l’òpera moderna testifica la seua grandesa. Va ser una de les primeres òperes italianes que es van representar als Estats Units d’Amèrica, estrenant-se allí en el Park Theater de Nova York el 29 de novembre de 1825.

D’aquesta obra escoltarem l’Obertura, on apareixen els temes musicals més importants que seran desenvolupats després.

El Príncipe Carnaval          J. Serrano

Un dels gèneres dels quals va evolucionar de la sarsuela, és la Revista, un espectacle que combina música, ball i escenes teatrals sense aparent connexió entre elles i que amb antecedents en el segle XIX com “La Gran Via” de Chueca, s’encamina cap a obres cada vegada més frívoles i sumptuoses en les quals l’aparell escènic de llum i color així com el diàleg, s’imposen als aspectes musicals o dramàtics. En aquest estil destaca El príncipe Carnaval, obra de José Serrano en la qual s’explica com un jove príncep viu en continu carnestoltes, en eterna bogeria, realitzant un viatge fantàstic per les festes de carnestoltes de les principals ciutats del món.

La premsa de l’època, assegurava després de l’estrena, produït en el Teatre Reina Victòria de Madríd el 17 de desembre de 1920, que El Príncipe Carnaval era la millor peça que l’empresa del jove coliseu havia presentat. La pompa, la fastuositat i el bon gust que posseïa era difícil de superar, asseverant que a Madrid no s’havia vist una obra amb major luxe i millor gust. Destacaven l’escenografia i l’aparell teatral com a elements més positius d’una producció d’alts valors artístics, afirmant que El Príncipe Carnaval sobrepassava en grandiositat i recursos a la resta de sarsueles del panorama escènic, tant nacional com estranger.

Divertimento                       Ira Hearshen

Presentat en cinc moviments, Divertimento de Hearshen és el reflex per excel·lència de l’experiència estatunidenca multicultural, fusionant estils musicals populars i tradicionals autòctons dels Estats Units, Europa i Cuba.

Divertimento de Hearshen va ser escrit utilitzant Divertimento for Band, op. 42, com a model. Hearshen empra dispositius compositius i harmònics estatunidencs tradicionals en aquesta obra de cinc moviments, però ho va fer amb un gir: l’harmonia be-bop moderna impregna els moviments Ragtime i Blues. El tercer moviment, Mambo Loco, es basa en una estructura rítmica dissenyada per a fer que la banda de concert es balancege a la manera de Leonard Bernstein. Susan’s Song porta el nom de l’esposa de Hearshen i està dedicada a ella, i el moviment final, Belly Dance, aprofita l’interval universalment reconegut (tercera menor) que utilitzen els xiquets de tot el món: l’interval “naa-naa”.

Symphonic Danses             Yosuke Fukuda

El conjunt de danses simfòniques per a vent va ser encarregat per la Banda Central de la Força Aèria d’Autodefensa del Japó. Els cinc moviments de la suite presenten “danses del món”. Si bé s’ha de capturar la qualitat energètica i l’espiritualitat de cada dansa, l’obra té com a intenció principal, entretindre a l’espectador. Cada moviment és una obra independent i no té relació amb els altres, per la qual cosa es poden interpretar individualment.

I. Danses del Renaixement. Un homenatge al sabor i estil europeu de l’època de Gervaise, Susato i Praetorius. Després de la introducció, apareixen els passos de courante, pavane, galliard i branle.

II. Tango. Aquesta secció és més un romanç argentí terrós i picant que un elegant tango continental.

III. Hoedown. Ací està l’escena de la marrada i una sensació de swing occidental d’esperit lliure.

IV. Espirituals Bon-Odori-Uta. Aquest és un rèquiem sobre la cerimònia de Bon-Okuri que guia als avantpassats ​​de retorn al món espiritual. El motiu del flautí inicial repeteix un cant al ritme de bon odori (una dansa bon) i es desenvolupa com una variació de Owara-bushi, una bella cançó popular de la prefectura de Toyama. El tradicional bon odori s’ha convertit en entreteniment festiu d’estiu.

V. Dansa del Ventre. La dansa del ventre és típicament àrab, la seua música interpretada per cordes i tambors, tocada amb passió i extravagància i un sentit de bacanal i abandó, així com un fort sentit del ritme.